Expedició 2012- 2019: Eva Sanchez

Fa poc més de 7 anys m’embarcava en un viatge que em portaria al desconegut. Partia amb una motxilla plena d’il·lusions, pedres velles i pesades, dubtes i preguntes,… entre altres petites i grans coses.

Vaig començar a caminar desconeixent el destí al qual em dirigia, creient que simplement es tractava d’un passeig pels voltants ja coneguts. Però en només fer unes passes ja em vaig adonar que allò seria una gran aventura, encara que no era realment conscient de com allò canviaria la meva vida i la meva mirada sobre aquesta. Només sabia que a cada passa em sentia més i més convençuda que aquell era el meu camí, un camí que m’acostava a allò tan anhelat anomenat casa. Va ser un llarg trajecte amb infinitat d’experiències, colors, textures i sensacions. Difícil de plasmar en paraules el viscut, d’una banda per la bellesa de l’aprenentatge i els regals collits en el recorregut, però alhora també per l’extrema duresa en certs moments, arribant inclús a qüestionar-me si continuar el camí fins al final. Però una sensació profunda en un racó del meu cor guardava la certesa que no anava a abandonar, que arribaria fins al final per realitzar el somni de coronar aquell cim.

El viatge ha exigit una profunda implicació en els diversos aspectes de la vida, des d’allò material i econòmic, fins a la implicació de les mateixes entranyes. A moments les llàgrimes m’ofegaven dificultant avançar, però en altres moments el sol brillava per a assecar tot aquell dolor i dificultat viscuda, convertint el paisatge tempestuós en vius colors primaverals de frondosa natura.

Però no obstant els grans cims escalats i els temporals viscuts, si alguna cosa puc dir avui dia, és que estic plenament agraïda d’haver recorregut aquesta aventura. Una aventura de miralls, d’entranyes, de consciència i despertars, de lluites internes i externes, de caure per a tornar-se a aixecar, de soledat i de comunitat, de salut i de molts símptomes cridant frenètics per a ser escoltats amb desig de prendre sentit. Un viatge que m’ha mostrat la polaritat innata i necessària de la vida, que m’ha ensenyat a acollir la diversitat tant interna com externa, que em mostra que no hi ha un altre tan llunyà a mi i que necessitem escoltar-nos profundament per a transformar l’entorn en el qual vivim.

Un viatge en el qual he après …
… que la lluita és una opció, però no és l’única i necessària per a tot.
… que escoltar la natura i el seu flux és imprescindible per a sobreviure.
… que hi ha salut en la malaltia i viceversa.
… que hi ha més mirades que la que una s’aferra a tenir.
… que el conflicte i el dolor són inherents a la vida però alhora que importants com a motor de transformació.
Que…que…que…que caminant aprenc i no per córrer puc avançar o guanyar a la natura.

En l’últim tram, com suposo que succeeix quan estàs a punt de coronar el cim, la climatologia i la dificultat poden no acompanyar. Aquest va ser un tram dur, on a moments vaig sentir la sensació de deixar-me la vida. I en aquests últims passos va ser necessari reconnectar a cada passa amb el sentit del que estava fent, per prendre les forces per continuar avançant. I si, vaig arribar al cim i la bellesa va ser quan en obrir els ulls i veure el paisatge, em vaig adonar que no estava caminant sola, sinó que tenia un equip darrere donant suport recolzant les meves passes per aconseguir el somni.

Agraeixo a cadascuna de les persones que van formar part d’aquest equip de suport en les diferents etapes d’aquest llarg recorregut, ajudant-me a creure en la possibilitat d’aconseguir els meus somnis i alimentant la llavor del continuar aprenent.