Dins de la nova aliança amb l’escola d’Artteràpia NEPHAISTO amb la qual hem contactat en intercanviat experiències recentment per establir possibles relacions futures, Sol Abejón estudiant de la nostra Escola va ser convidada a participar en una formació per conèixer la relació entre el seu treball i el nostre. I aquí la seva crònica, gràcies Sol! :
El viatge va començar el dimecres 7 d’abril a les 12 hores via zoom. Durant 2 hores i 4 dimecres Javier ens va introduir en el món de la Perfomance, d’una manera pausada, clara i directa. Emmarcant cada idea, cada exercici, cada ingerència. Javier ens explica que la Performance és comunicació i ritual.* El ritu dóna sentit a les accions i les accions són importants per a sentir-nos part. És important estar en la presència i trobar el sentit de la vida. Com també, estar en el present amb atenció. Paraules que semblen òbvies i no obstant això, són paraules que se’ns escapen, que moltes vegades estan absents perquè el ritme frenètic fa que se’ns oblidin. Mentre Javier parla, relaciono els seus ensenyaments amb algunes de les famílies de la psicologia i em ve a la ment l’acord bàsic entre elles: la necessitat de donar sentit a la nostra vida; Victor Frankl d’una banda i per un altre, Jung i T.P* amb el camí d’individuació. I per a aconseguir-ho, la necessitat de ser presents, presents de veritat, en contacte amb nosaltres mateixes.
Les regles del joc de la Perfomance estan molt ben definides. Es necessita: la definició en el temps, l’espai i l’acció; la repetició i el seu ancoratge en la presència; la durabilitat; els rituals com a sentit d’eternitat i del temps cíclic; el donar sentit a les nostres accions; la pertinença; la presència i el joc. Una còctel de paraules màgiques que si les barregem amb la tècnica de ralentiment, amb l’anar més a poc a poc, ens porten a un nou estadi, on es veuen els detalls i els símbols. Aquesta mescla sembla la metodologia alquímica de T.P; el nostre laboratori és el cos i la matèria primera som nosaltres. Presència, definició, pertinença, repetició, joc i sobretot, anar més lent i repetir, més més més lent i repetir, per a arribar a aquest nivell que T.P diu somnis on estan els símbols, o essència, si no hi ha separació. La Performance no és un espectacle, el que mira participa i la fa seva; T.P diu el mateix, el que està o els/les que estan, també participen del camp i formen un sistema, de partícules que estan en relació.
Llegeixo l’escrit fins ara i em sembla que tot l’explicat fos molt fàcil; no obstant això els exercicis del Taller et treuen, em treuen del meu lloc conegut, de la meva identitat primària com diria T.P i et confronten amb el no conegut o no tan conegut, la teva identitat secundària. Especialment, l’alentiment i el parar-se, et situen en aquest altre lloc. Quantes resistències emergeixen per a autoboicotejar el procés, que familiaritat tinc amb el fer i el fer ràpid… I no obstant això, quanta creació i bellesa hi ha en el detenir-se i mirar, i “dansar” en els micro moviments. Menys és més tinc escrit en la paret. Ho vaig treure d’una supervisió de T.P i Javier recorda: com menys fas, més lluny arribes. Em pregunto si haurà llegit la meva paret. Sé que no i segueixo fetillada per les coincidències del taller i T.P.
L’experiència és una mescla de marc teòric, pràctica en viu i diverses tasques per a fer durant la setmana. Aquelles tasques que estan més relacionades amb la creació, es poden compartir pel grup whatsup de la classe. Un complet. I el feedback, tan sagrat feedback! Or!! Em vaig quedar flipada amb la presentació que fèiem els primers minuts de la classe que variava segons la sessió: durant un minut portar-nos i explicar com ens sentim, parlant o no parlant; amb un dibuix; portar un personatge (amb disfressa inclosa) i parlar des d’ell… després del minut: el feedback, les persones del grup, portaven el que li havia ressonat de la teva presentació, fora amb moviment o amb paraules. Una manera molt bella de començar, trencar el gel i de totes participar. I subratllo el feedback, perquè unes altres de les coses que es remarquen en T.P és la importància i necessitat del feedback com a part també del procés.
Javier ens recordo que treballem portant el que tenim en el moment, treballar des del real, incloent el que ens passa com a part del material. Portar el que tenim en el moment, com un procés que ens està passant i que ha de ser escoltat i no marginat. Treball de Processos també té aquesta mirada: no marginar el que sentim-portem en el moment, tenir curiositat pel que és i donar-li la benvinguda, perquè forma part de nosaltres.
Podria estar aquí escrivint mil hores i mil lletres i alhora haig de delimitar. Llavors penso: en la importància de la necessitat de definició en el temps i en l’espai. M’he deixat aquí portar per la dansa lliure, per l’impuls i per un personatge: Sol la cronista performativa, la meva identitat secundària (T.P). La meva persona, identitat primària (T.P) té ganes de tancar aquesta crònica i anar a descansar.
Gràcies Javier, Escola Hephaisto i als companys i companyes per la connexió compartida amb la font creadora!
*les paraules en negreta són conceptes de la pràctica perfomativa.
** T.P Treball de Processos Sol Abejón alumna de l’Escola Treball de Processos i sòcia de l`’Institut Treball de Processos.