Por Sol Abejón Olivera*
Escric aquest text profundament connectant amb moltes parts meves: amb el dolor, pel Genocidi a Palestina, amb la ràbia, que em produeix estar vivint a Europa i notar com no estic fent res per aturar-ho, amb l’anestèsia, que m’immobilitza per fer alguna cosa i amb el sentiment de culpa, per no fer res quan un poble és assassinat.
Veig com en aquest no fer res, que és el resultat d’una anestèsia/insensibilitat que em dona el privilegi de poder desconnectar de sentir el què està passant. Una insensibilitat que, de vegades, és conscient i a la qual, m’anestesio de manera conscient: no vull connectar amb el Genocidi. No llegeixo les notícies. No vull veure les imatges. Unes altres, de forma inconscient: el meu cos inconscientment s’anestesia com reacció a l’impacte de la violència del Genocidi i a la sensació que això és molt gran i no es pot parar.
Sí, el Genocidi és un fet molt gran que ha passat en altres moments històrics. És un fantasma que desperta altres fantasmes i amb ell, a les ferides del trauma col·lectiu i històric d’altres Genocidis: l’Holocaust, l’Armeni, Ruanda-Burundi, pobles indígenes d’Abya Yala i totes les terres colonitzades, el Genocidi del tràfic d’esclaus i esclaves d’Àfrica, l’esclavitud… I el Genocidi que provoca, a un altre nivell, i que també és Genocidi, l’espai Schengen i les diferents lleis d’estrangeria d’Europa. I està passant, també en altres parts del món: República Democràtica del Congo, Iemen, Etiòpia, Myanmar i tots els altres llocs que em deixo, demano disculpes per no nomenar-los.
Aquesta insensibilitat que sento, també és antiga: les persones que vivien al costat dels camps d’extermini de l’Holocaust, varen continuar amb la seua vida com si no passés res, com també van fer altres segments de la població de tot el món. Les persones que colonitzaven i assassinaven “indis/es” en Abya Yala, no reaccionaven davant de tal sagnia, les persones que eren mercaders i participaven del tràfic d’esclaus i esclaves, no sentien cap remordiment. Decidim fer com si no res, quan persones estan morint en el Mediterrani.
Repeteixo, totes aquestes parts anomenades són en mi; el privilegi i l’anestèsia, la culpa, la ràbia, el dolor, el congelament i el dolor de connectar amb altres traumes històrics com el Genocidi d’Abya Yala, el present i les lleis d’estrangeria.
I ara mateix, vull estar connectant amb la part que vol trencar aquesta anestèsia/insensibilitat i vol fer alguna cosa, vol sortir de la resposta traumàtica del congelament, de la dissociació, de fugir, de la desconnexió; per connectar amb el meu cos, connectar amb el canal món, connectar amb les emocions de dolor i de ràbia; connectar amb l’altra part, amb Palestina i la mort, amb el Genocidi.
El moviment i l’acció són maneres de transformar i evitar el trauma.
Les altres opcions, el congelament, l’anestèsia i la culpa, perpetuen el trauma, perpetuen el Genocidi.
Vull trencar el silenci del trauma i dir: Basta! Hem de parlar d’això i fer coses.
Vull convidar-vos a totes/tots/totis a profunditzar en la congelació i la dissociació i trobar el que és útil d’aquest estat per poder utilitzar-lo perquè actuem de manera conscient per Detenir el Genocidi a Palestina. I tots els Genocidis.